Entra un conegut artista gracienc del qual ja he parlat en aquest bloc, amb un CD i una partitura:
"Mira, que aquest matí he vingut i la teva companya m'ha ficat aquí la partitura, i no sona"
Una mica desconcertat, poso el CD al lector i a dins hi havia un arxiu: partitura.jpg
Entra un senyor a la botiga i em diu…
"Ponme media hora de Internet Explorer"
potser es la primera víctima del virus de Micro$oft que es menja el cervell de les persones?
Avui llegint aquest post, que sembla que sigui una cosa revolucionària, m'ha entrat el sentimentalisme 😉
Quan la banda ample era ciència ficció al nostre país (jo navegava a 28.8k, crec), i l'streming d'àudio per internet era una cosa que només feien els ianquis, vaig descobrir live365.com, m'hi vaig subscriure (i vaig aconseguir ser una mena de betatester que em va permetre fruir dels serveis sense pagar un duro durant força temps) i vaig decidir fer el primer "broadcast de música catalana per internet". Res de dir-li ràdio perquè no ho era. Vaig enregistrar el domini catacast.com i vaig fer un bloc, dels de Blogger del principi, també 😉
El tema era guai al principi, va sortir a VilaWeb i a l'Avui i tot i hi havia gent que m'enviava correus de felicitació, però és allò que vas veient que et fots el curro, i que no, que ets un freak i que t'estàs deixant la pasta, perquè et dona la gana, i el temps, fent una cosa que escoltaven 4 matats (jo, segur, n'era el primer oient, sinó l'únic ;-)) i va passant el temps, i tu vas renovant la llista de cançons que sonen, però al final toca renovar el domini un altre cop, i ja ho deixes córrer. Siguem realistes, un stream d'àudio en català, pensat per a gent que navegava, com jo, a 28.8k, en aquell moment (ja hi havien modems de 56k, però) era una cosa bastant de malalts.
El darrer snapshot de CataCast a la Wayback Machine, descansi en pau (1999-2004).
A la feina ve una senyora de tant en tant que porta retalls de diari (sempre de El Periódico), son de notícies, articles d'opinió, etc. Em demana una quantitat de còpies determinada de cada, paga i sempre, al marxar, em dona un dels articles: "per vosaltres", sempre diu amb un somriure.
Sempre articles d'opinió i sempre positius, mai res de política. M'imagino que aquestes còpies dels retalls ella els reparteix entre els amics i amigues, tal com fa molta gent que reenvia correus d'aquests divertits, per compartir la diversió, o les curiositats, amb les amistats, però en versió "antiga".
Fa una estona ha vingut i m'ha alegrat el dia amb un dels seus retalls.
Al 1986 jo tenia 11 anys, feien l’Àngel Casas Show i el les revistes del cor no s’alimentaven, encara, del famoseo cutre salsitxero actual…
Va ser al difunt “Garbo”, ves per on, on vaig veure la primera
entrevista patatera als Sigue Sigue Sputnik i a l’Àngel Casas la
primera actuació en un playback d’allò més lamentable. Del Garbo
recordo haver retallat la foto que sortia i enganxar-la al suro de la meva habitació 😉 Però el que importava d’aquell grup no era pas la música, ni el que opinaven, que em fascinava igualment, sinó la imatge ciberpunk que duien, que per aleshores era ultra-mega-moderna i em flipava cacho 😉
Als inicis, els Sigue Sigue (jo els deia així, després vaig descobrir que calia anomenar-los “Sputnik”, com als “Rolling” cal dir-los “Stones”), eren tota una colla, 5 o 6, la majoria eren per fer bulto, em penso (quin grup, amb bateria electrònica, te a les seves files dos bateries titulars?) 😉 i van treure un disc “Flaunt It” amb la EMI (al tanto, produït pel semi-déu Giorgio Moroder), on sortia una mena de Transformer a la portada que em flipava, i estava ple de caràcters japonesos o algo que se li semblava, me’l van regalar pel meu sant, en casset, com no (comprat al mític 33-45 del C/Ros de olano). El seu primer single “Love Missile F1-11” tenia un ritmillo que va ser la marca de la casa ja per sempre, al primer àlbum hi havia un bon grapat de temes amb el mateix ritme (que coi, segurament tots)… si ja se que es poc original, però si el ritme mola, que més pots demanar que quasi tot el disc tingui el mateix ritme? A més entremig de les cançons hi havia anuncis! El rotllo dels Sputnik sempre ha estat molt rocanrolaire, però també molt electrònic, uns innovadors, vamos 😉
Després del primer disc van fitxar pels productors de moda de l’època: Stock, Aitken i Waterman, els mateixos que produïen a Jason Donovan, Kylie Minogue, Rick Astley o Sinitta, vamos, en aquell moment, el pitjor que es podia fer, penso, jo m’ho vaig prendre com una traïció, i per a ells només va representar una miqueta més de fama i després la caiguda als inferns. Van tornar a respirar el 1992, amb una mena de reedició del primer disc, amb algun tema nou, i després d’això alguna altra cosa rara, mig disc, mig recopilatori, sense tenir gaire clares les intencions. Aleshores es veu que en Tony James, líder de la banda (que no s’havia estat quiet mentre els SSS estaven mig morts, i va fer fins i tot de baixista dels Sisters of Mercy), es va comprar un Mac, va descobrir que a internet els seus fans encara se l’estimaven i van arribar al 2001 amb “Piratespace”, el 2002 amb “Blak Elvis” i el 2003, “Ultra Real”.
Va ser precisament el desembre del 2003 quan, després de 17 anys de “fanatisme” i un intent fracassat de veure’ls a Londres, vaig tenir la sort de veure en concert el que quedava dels Sputnik, i a sobre en territori gracienc, al KGB! 😉 Després d’aquesta falta de concerts, ves per on, els vaig tornar a veure el 2005 a l’Apolo. Actualment la formació es de 3 persones, en Tony James, baixista, ànima i fundador del grup, en Neal X, guitarrista i actual cantant, i la Jenny Z, que porta les màquines.
El darrer disc, “Ultra Real”, va ser el darrer en que els SSS comptaven amb el cantant original, en Martin Degville, que ara s’ho fa tot sol i reclama el carisma del grup, no gensmeys, el petardeo
destroyer del grup sempre era made in Degville. En el moment de la ruptura anaven a treure un single “Grooving With Mr. Pervert”, que va acabar sent interpretat i publicat pels dos bàndols: Sigue Sigue Sputnik i Martin Degville.
Si heu arribat fins aquí us mereixeu poder escoltar el seu primer single, del 1986:
Un suposat directe que us mostrarà el pal que duien al principi:
El video d’una de les “cançons lentes”, pertany al seu segon disc, del 1989:
I si us en queden ganes, els enllaços a les tres parts del vídeo de l’experiència mística dels Gore Gore Gays (banda valenciana que s’inspira directament en SSS, val a dir) quan van venir, el desembre de 2003, al KGB a tel·lonejar els Sputnik:
(Per suposat, podeu cercar per Gore Gore Gays al YouTube i trobareu molt de material, que se que us heu quedat amb ganes)
Llegia divendres passat a El Periódico un breu que deia "38.783€ per una lesió en un ull en un cagatió"… 
Total, que el TSJC ha condemnat a la Conselleria d'Educació a pagar aquesta pasta a una alumna que es va lesionar greument un ull al fotre's un viatge, imagino amb el bastó, mentre feien cagar el tió a l'escola (diu que s'haurà de sotmetre a un transplantament de còrnia). Es veu que la Gene ja havia pagat, sense judici, 14.357€ però la sentència eleva la indemnització.
Bé, que he de dir, no? que flipo.
Bé, fa uns dies vaig decidir anar a renovar el meu DNI, resulta que m'havia caducat aquest estiu i jo no m'havia empanat. Buenu, miro a la web del Ministerio del Interior, m'informo sobre el nou DNI electrònic (que a la pràctica no em servirà per a res més que anar de moderno).
Resulta (qualsevol diria que no m'havia fet cap DNI abans ;-)) que per tenir aquest paper plastificat que indica que pertanys a un país determinat s'ha de pagar, malgrat t'obliguin a anar documentat per tot arreu. A la web diu que es gratuït només en casos de "cambio de datos" i "sustracción", la resta de casos, pel cap baix 6,70€ i si vas de llest 12,10€ (per la puta cara).
Com jo m'havia proposat fer la gestió al desembre, resulta que els preus eren 10 cèntims més econòmics, i a sobre vaig llegir per algun lloc de la web que calia dur només una foto actual en cas de renovació. Així que em presento a finals d'any amb un bitllet de 10€, el meu DNI caducat i una foto. A l'entrada de la comissaria de Lesseps (que continua decorada com fa 30 anys mínim, no ha passat el temps) veig unes fotocòpies penjades que diu els preus i "pagar con importe exacte"… merda, ara no tinc canvi i d'aquí una estona he d'anar a treballar. Vaig al bar del davant i, es clar, suden de donar-me canvi i em foto un tallat per forçar la situació. Em tornen el canvi de forma incompatible als meus objectius i desisteixo.
Ja entrats al 2007 un matí torno a anar cap allà, veig que han pujat 10 cèntims, però per sort duia una moneda de 10 de més (des de la primera visita que havia reservat a un racó de la taula l'import exacte) faig una petita cua, se'm cola un paio, i quan aconsegueixo que m'atenguin em diu la paia que son tres fotos, que una només es per lo del DNI electrònic "pero esto hasta el 2008 nada" (ah, vale, aleshores perque m'ofereixen fer-ho a la web?) "y aqui al lado hay un fotomatón". El fotomatón de turnu que ha instal·lat una gestoria o alguna cosa així per fer algun caler extra amb els pardillus com jo, sort d'ells. Hi vaig, 3€ per 8 fotos, el mínim, he d'anar al bar del davant un altre cop per aconseguir tres monedes d'euro, no sense abans fer l'obligatori tallat.
Torno a la comissaria, la funcionària que m'havia atès ha pirat, no hi ha gens de cua, m'atenen molt de pressa i em diuen "no, solo eran dos fotos" (m'abstinc de fer comentaris), la dona posa el meu DNI a l'ordinador, uns moments d'incertesa em fan témer que cridarà a algun madero perquè em detenguin per alguna causa pendent que desconec, però no, només em taquen el dit, em fan signar dues vegades, em donen un cartronet i em diuen: "40 dias".
40 dies per fer-me el putu carnet.
M'aixeco de la cadira i tenia enganxats al clatell dos senyors i una senyora que preferien tirar-me l'alè al clatell que esperar asseguts i fer cua com a persones normals. He de demanar si us plau que em deixin passar perquè cap dels tres es belluga i em fan barrera, la senyora em dribla i s'asseu a la cadira on era jo. Mentre marxo escolto com els homes diuen "Señora, que estaba yo antes" o "Sa colao la tia!"
I oblideu-vos que em faci el passaport, de moment, perquè el darrer només el vaig fer servir una vegada i fer-lo (tot i que, de forma inexplicable, diuen que te'l fan "en el acto" :-?, quan es tracta d'un document que em permetrà marxar-me al cul del món si cal, i el DNI no) costa 16,90€ (com a mínim el pots reutilitzar de bloc de notes, si no fos perquè, tot i haver-lo pagat, es un document propietat de l'Estat).
M'aixeco avui i mentre em dutxo escolto que acaba de fer explosió una furgoneta al pàrking de la T4 de Barajas. Em lamento i, per suposat, penso que ETA ha decidit donar per acabat el procés de pau. Ho he escoltat primer a RAC1, a un programa matinal que els ha agafat la notícia per sorpresa i ho han relatat tal com rajava. En cap moment han dit la el nom d'ETA, però tothom hi ha pensat, segur. Minuts més tard al butlletí horari de la mateixa emissora han especificat que la trucada havia dit que no parlava en nom d'ETA.
Arribo a la feina i consulto tot els diaris per comparar la reacció/interpretació i, perquè no, manipulació, segons els interesos de cada diari. Al llarg del temps es modifiquen titulars per ajustar-los a la realitat, tots sabem que la informació no sempre ve tota de cop i això provoca situacions lamentables, on algunes redaccions s'inventen el que calgui per captar l'atenció sobre el seu mitjà.
No em responsabilitzo dels canvis de titulars posteriors 😉
Avui he flipat, ho havia sentit dir algun cop, però avui m'ha passat als morros. He sortit de la botiga a llençar cartrons al contenidor de reciclatge. Eren bastants i m'he estat entretenint a plegar-los, com toca, i ficar-los dins del contenidor blau de forma ordenada, de repent, quan era a mitja feina, arriba un camió de BCNeta (a Torrent de l'Olla/Ros de Olano), salten dos paios, miren com estan de plens els contenidors de rebuig i al veure que estan a la meitat, veuen els meus cartrons fora del contenidor (els que estaven pendents de plegar), els arrepleguen, els foten a dins del contenidor de rebuig i cap al camió…
Així volen que reciclem?
Poble Espanyol de Barcelona, 3 de juliol del 2002, nit, la gent en peu i cridant "Franco! Franco! Franco!", per mi era la primera vegada, desconec si algun dels presents ho havia cridat amb anterioritat, però jo ho cridava molt convençut…
Però tranquils, no es tractava de cap reunió falangista… qui no recorda un paio amb el nas molt gros i ulleres de pasta, que cantava allò de "busco un centro de gravedad permanente" a mitjans 80? si, estic parlant de Franco Battiato, el grandíssim Franco Battiato!
D'aquest paio em vaig quedar pillat amb els seus hits en castellà, a mitjans dels vuitanta, i de fet, com molts dels meus grups "fetitxe" (com diria Boris Izaguirre), no el vaig recuperar fins que ja tenia més ús de raó i vaig investigar tots els discs que m'havia perdut per no estar al dia (en el cas de Battiato parlo de més de 30 discs). Si el coneixeu sabreu que les seves lletres son molt poètiques, de vegades massa i tot ;-), i… que cony!, es que es el puto amo i punt!! 😉
Podeu veure la seva evolució, o potser hauria de dir, l'evolució de la humanitat en general, començant per aquest vídeo IMPRESCINDIBLE:
I acabant en aquest de la seva darrera gira (tremendo!):
FRANCO! FRANCO! FRANCO! 😉
