El maleït accent

És conegut per tots que els francesos fan tot el possible per no entendre’t quan els hi parles… o potser és tant sols un problema entre la gent “de poble”, perquè no recordo situacions similars a ciutats mínimament cosmopolites.

Senyor i senyora intentant fer-se entendre quan tenen ganaAl 2008 el meu nivell de francès es limitava al poc que podia recordar dels meus darrers anys de l’EGB, i quan vaig començar a venir regularment en aquest país, el meu primer trauma lingüístic va arribar quan vaig demanar un entrepà en una àrea de servei, a l’autopista. El dit sandwich es deia Paris-Province [pari-pʀɔvɛ̃s] o potser Paris-Provence [pari-pʀɔvɑ̃s], en tot cas, si esteu acostumats a llegir “en fonètic” (o com es digui, jo no ho estic massa) veureu que la diferència entre “província” i “Provença” en francès és força subtil per als nostres orelles…

La noia que m’havia de donar l’entrepà em va fer repetir més de dues vegades el que volia, i el meu nivell màxim d’acceptació de la vexació, que fins aleshores havia estat de dues repeticions per fer-me entendre, es va superar amb escreix. Podeu imaginar que la resta del viatge no vaig deixar de pensar que em donarien bastant pel cul amb la pronunciació. El més emprenyador de l’episodi Paris-ProvXnce va ser que no existia cap altre entrepà amb les paraules Paris, Provence, ni Province, així que potser el problema no era tant meu com de la dependenta, de no saber que venia.

Després de 2 anys de feina de cara al públic em trobo encara, potser fins i tot a diari (de vegades el meu cervell no reté ja aquest tipus de situacions) gent que em diu alguna cosa a causa de o gràcies al meu accent, que tinc un accent molt maco, que el meu accent els porta una mica de sol del sud (si, és molt cursi), que si sóc rumanés, italià, o espanyol, es clar. I els comentaris sempre-sempre son els mateixos, que si està fotuda la cosa allà, que si si he vingut per treballar perquè allà no hi ha feina, que si sóc estudiant (igual es pensen que hi han Erasmus a la contrada), que Barcelona és molt maca, que la meva filla vol anar a viure a Barcelona (per sortir de festa totes les nits, es clar), que si els caçadors espanyol pengen els llebrers dels arbres i que es una salvatjada, que si quan estiuejaven a la costa de Castelló (quan en Franco) s’estava molt bé, i que ara és molt insegur, etc.

Tothom em troba molt simpàtic perquè somric sovint, ja sabeu, quan no saps ben bé del que et parlen, o t’importa una merda, tu somriu, que sempre ajuda. Ara que ja m’he guanyat la fama em permeto replicar i posar en dubte els arguments folklòrics de la gent, o fer-lis veure que França tampoc esta tant bé com ells pensen (també m’agradaria dir-lis que a Barcelona de vegades n’estem farts de la seva filla quan la trobem pixant entre dos contenidors al carrer Planeta, però més val deixar-ho estar).

De sobte, passes una setmana una mica xunga, i el teu cervell passa en mode català per a tot allò “intern” (si, amb el temps no te n’adones però acabes pensant en una altra llengua) i potser el teu accent s’en ressent: tens el cap ailleurs, els comentaris al voltant del teu accent es multipliquen (o t’ho sembla, potser) i comences a pensar que tot forma part d’un complot contra l’immigrant… la teva companya de feina sembla que et tracti com el treballador “a explotar” mentre ella es rasca la figa la major part del dia, la clienta de l’FN (la que estiuejava a Castelló quan Franco) et fa un enèsim comentari del teu accent, no pares prou atenció i no saps si era més aviat ofensiu o era més del del sempre, el teu cap continua fent broma del teu accent amb els altres companys després de cada conversa telefònica que tens amb ell (es pensa que no ho sé, és clar)…

Per sort la setmana s’acaba i decideixes tornar a llegir un cop més l’article de la Carole, del seu breu però intens “Cróniques de les coses perdudes i retrobades” on, si bé abans des del punt de vista aborigen feia gràcia i tampoc era per tant, ara ho veus del tot clar: ara ets tu qui pilla i qui pateix en les pròpies carns aquest pseudo-linxament psicològic…

Aquesta entrada ha esta publicada en a l'exili, a la feina, batalletes, BZH, FR, quotidianitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El maleït accent

  1. greips diu:

    Genial l’escrit!!! 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *