Diari d'un aborigen gracienc (a l'exili voluntari)

Com comentava a l'anterior post, al Minoria Absoluta de RAC1, van tornar a parlar dels "graciencs d'adopció", aquest cop, però, tot i que prometia moltissim, ha estat una mica lamentable perquè en Miquel Alzaueta ha apuntat alguns tòpics i ha encadenat ja una sèrie de ximpleries, i a sobre dient que s'havia documentat i visitat el barri, dient que a Gràcia hi han dues colles castelleres, la "Vella", que al final han arribat a la conclusió de que confonia "Vella" per "Vila", que era únic a Barcelona perque s'hi feia un mercat d'intercanvi (quan se'n fan a d'altres llocs de la ciutat), i bé… decepcionant 😉

Podeu descarregar el fragment de la segona part punxant aquí!

Tots els dimecres, al Minoria Absoluta de RAC1, hi ha una secció prou entretinguda que realitza en Miquel Alzaueta. Es dedica una mica al que li ve de gust, recomana coses, llocs, va fer tota una càtedra sobre els "biopijos" i ara es dedica a parlar d'altres grups socials, en general… I avui ha tocar als "que diuen que són de Gràcia"!! X-D

Realment ruja molt, fins i tot m'he indignat jo, que ens sóc aborigen (i per tant, sembla ser que no m'afecta). El proper dimecres (3 de maig) en tornarà a parlar i ha demanat que els afectats enviïn correus electrònics (minoriaabsoluta@rac1.net) per rebatre les seves afirmacions, anunciant ja que el dia 3 serà molt més dur! 😉

Podeu descarregar el fragment que us comento des d'aquí mateix!

Llegeixo a NT Vilafranca que fa uns dies, al Congres dels diputats, han rebutjat les propostes d'ERC i IU-ICV per a d'implantació del software lliure a l'administració central. Malgrat que qualsevol persona amb un cert sentit comú, i un parell d'orelles per escoltar el raonament, el portarien a votar a favor, les dues propostes s'han votat per separat i a la d'IU-ICV hi han votat 15 diputats a favor i a la d'ERC 16, potser algú havia anat a fer el cafè en el moment que no tocava. Si teniu una estona podeu llegir les intervencions a favor i en contra (tremendes perles dels sociates i peperos!) en aquest document PDF, a partir de la pàgina 18, no te desperdici!

Això va sortir publicat a la secció "El contrapunt" d'El Punt del 18 d'agost d'enguany, l'he trobat casualment (en aquella data ja no treballava revisant-lo cada matí ;-)) cercant per una frase que de ben segur trobareu al text. Crec que l'article no està pas malament, almenys es responsabilitza a l'Ajuntament, i ja es algo 😉 :

"Gràcia, de la Colometa a la colomassa" MANUEL CUYÀS

L'habitant de Badalona -del nucli antic de Badalona- del Masnou, de Cornellà o de Santa Coloma de Farners que visita el barri de Gràcia de Barcelona li sembla que no s'ha mogut de casa perquè no veu cap diferència entre la seva població i aquesta altra que, com a úniques curiositats distintives, es troba encastada al centre de Barcelona i no disposa de l'autonomia municipal que havia tingut un dia.

Els mateixos carrers estrets alleugerits de tant en tant per una plaça, les mateixes cases de cós menestrals, les mateixes botigues, una xarxa de relacions humanes i comercials molt semblants. El barri de Gràcia és una curiositat o una anomalia només si es mira amb ulls barcelonins, i encara amb ulls d'un barceloní de l'Eixample. Aquesta curiositat, aquesta anomalia, aquesta vida de poble mantinguda entre la Diagonal, el passeig de Sant Joan i la ronda del Mig, els veïns del barri les han sabudes treballar molt a favor seu fins a crear un patriotisme gracienc molt perceptible. Un aborigen de Gràcia no és de Barcelona, és de Gràcia i aquest orgull de pertinença l'anuncia sempre que pot i si és a través dels programes de ràdio que admeten trucades, millor. Sempre truca la Maria o en Josep de Gràcia, i l'oient d'Ulldecona o de Tremp, de tant sentir la Maria i en Josep, sap perfectament situar en el mapa poblacional de Catalunya aquesta Gràcia que només figura en el plànol de carrers de Barcelona.

El patriotisme gracienc ha tingut fins ara alguna cosa d'aquella noia amb pardals al cap que embolicava pastissos amb un llaç i que una nit de festa major va anar a ballar amb els enagos emmidonats. Últimament, però, sembla com si dels primers capítols de La plaça del Diamant hàgim passat als darrers, on tot és colomassa i no hi ha altres paradisos que els paradisos perduts. Gràcia ara té els carrers no estrets sinó massa estrets, té les places sorolloses, veïns enfadats, cases deshabitades i ocupades, comerç que se'n va i una societat que es desestructura i genera episodis de violència. La famosa festa major -una festa major que molts pobles, més pobles, han renunciat a fer fa temps i que no s'entendria si no hi hagués a tocar els barcelonins badocs de l'Eixample disposats a consumir-la- aquest any ha estat font de conflictes. Fa l'efecte que tant patriotisme i tant orgull hagin estat contraproduents i que l'Ajuntament de Barcelona, convençut de les excel·lències que els mateixos veïns propagaven, hagi pensat que no calia parar atenció a una Arcàdia tan feliç. Gràcia tot d'una és com Badalona, com el Masnou, com Vilanova i la Geltrú, només que amb l'ajuntament més lluny i amb alguns problemes que aquestes poblacions menys sensibles al pintoresquisme han detectat i començat a solucionar fa temps

Ahir, com deia, vaig anar a la Biblioteca Jaume Fuster, l’altre flash del dia va ser quan vaig entrar a la sala d’exposicions que hi ha a la planta baixa, de fet no vaig acabar de saber si encara l’estaven muntant o es que era així ;-)… una de les obres més vistoses és una que te dos butaques i una tauleta entre les dues, les butaques miren a un petit mur que fa de pantalla per a les projeccions que surten d’un ordenador amagat a la tauleta, vamos que fa maco i tot, si no fos perquè hi havia un senyor, bastant freak, que li direm “el friqui groc”…

El friqui groc (que duia una jaqueta groga), davant d’un escriptori estàndard de Windows 2000, es dedicava a fer classes pràctiques d’ús del ratolí, anava obrint, tancant, clicant aquí, allà, passant l’estona. El fet de que l’ordinador de sota la tauleta tenia l’escriptori posat, no corria cap programa i a sobre tenia un ratolí a disposició de la gent em donava la raó quan pensava “potser encara estan muntant”.

Aleshores es quan apareix el segon friqui, el de jersei blau. El friqui blau es queda, palplantant, a l’entrada de la sala d’exposicions, mirant flipat les evolucions del friqui groc amb el ratolí, fins que el friqui groc se n’adona i li cedeix el lloc. Friqui Groc passa a seure a l’altra butaca i Friqui Blau pren el control… “ara li demostraré el que és clicar!”, deu pensar. Les seves evolucions amb el dit índex sobre el botó esquerra del ratolí son molt més àgils que no pas les del company Groc, i li demostra anant a “Mis Documentos” i obrint tots els “archivos de muestra” d’aquest conegut sistema operatiu. De sobte… Oju! ha descobert una icona a l’escriptori que li havia passat desapercebuda, hi diu “Jardí d’arrels”… Uix! Uix! Que voyyyyyyy! i hi fa doble clic!

S’obre un reproductor de DVD i comença l’espectacle. En Friqui Groc decideix abandonar l’escena capcot, en Blau es queda, triomfant. Però al DVD no hi surtin tirus ni res de res, es videoart, s’espera pacientment uns segons fent veure que mira, fins que Groc ja ha sortir de la sala. Aleshores tanca la finestra i surt despistant.

En moments com aquest hom no sap si continuar treballant per alfabetitzar digitalment o per alfabetitzar en general, tu…

P.D.: Si algú vol anar a remenar el Windows aquest, podeu saber més coses de l’exposició, aquesta instal·lació i el seu autor a: biblio/teca/u.tòpic-a/05