Això va sortir publicat a la secció "El contrapunt" d'El Punt del 18 d'agost d'enguany, l'he trobat casualment (en aquella data ja no treballava revisant-lo cada matí ;-)) cercant per una frase que de ben segur trobareu al text. Crec que l'article no està pas malament, almenys es responsabilitza a l'Ajuntament, i ja es algo 😉 :
"Gràcia, de la Colometa a la colomassa" MANUEL CUYÀS
L'habitant de Badalona -del nucli antic de Badalona- del Masnou, de Cornellà o de Santa Coloma de Farners que visita el barri de Gràcia de Barcelona li sembla que no s'ha mogut de casa perquè no veu cap diferència entre la seva població i aquesta altra que, com a úniques curiositats distintives, es troba encastada al centre de Barcelona i no disposa de l'autonomia municipal que havia tingut un dia.
Els mateixos carrers estrets alleugerits de tant en tant per una plaça, les mateixes cases de cós menestrals, les mateixes botigues, una xarxa de relacions humanes i comercials molt semblants. El barri de Gràcia és una curiositat o una anomalia només si es mira amb ulls barcelonins, i encara amb ulls d'un barceloní de l'Eixample. Aquesta curiositat, aquesta anomalia, aquesta vida de poble mantinguda entre la Diagonal, el passeig de Sant Joan i la ronda del Mig, els veïns del barri les han sabudes treballar molt a favor seu fins a crear un patriotisme gracienc molt perceptible. Un aborigen de Gràcia no és de Barcelona, és de Gràcia i aquest orgull de pertinença l'anuncia sempre que pot i si és a través dels programes de ràdio que admeten trucades, millor. Sempre truca la Maria o en Josep de Gràcia, i l'oient d'Ulldecona o de Tremp, de tant sentir la Maria i en Josep, sap perfectament situar en el mapa poblacional de Catalunya aquesta Gràcia que només figura en el plànol de carrers de Barcelona.
El patriotisme gracienc ha tingut fins ara alguna cosa d'aquella noia amb pardals al cap que embolicava pastissos amb un llaç i que una nit de festa major va anar a ballar amb els enagos emmidonats. Últimament, però, sembla com si dels primers capítols de La plaça del Diamant hàgim passat als darrers, on tot és colomassa i no hi ha altres paradisos que els paradisos perduts. Gràcia ara té els carrers no estrets sinó massa estrets, té les places sorolloses, veïns enfadats, cases deshabitades i ocupades, comerç que se'n va i una societat que es desestructura i genera episodis de violència. La famosa festa major -una festa major que molts pobles, més pobles, han renunciat a fer fa temps i que no s'entendria si no hi hagués a tocar els barcelonins badocs de l'Eixample disposats a consumir-la- aquest any ha estat font de conflictes. Fa l'efecte que tant patriotisme i tant orgull hagin estat contraproduents i que l'Ajuntament de Barcelona, convençut de les excel·lències que els mateixos veïns propagaven, hagi pensat que no calia parar atenció a una Arcàdia tan feliç. Gràcia tot d'una és com Badalona, com el Masnou, com Vilanova i la Geltrú, només que amb l'ajuntament més lluny i amb alguns problemes que aquestes poblacions menys sensibles al pintoresquisme han detectat i començat a solucionar fa temps