Al 1986 jo tenia 11 anys, feien l’Àngel Casas Show i el les revistes del cor no s’alimentaven, encara, del famoseo cutre salsitxero actual…
Va ser al difunt “Garbo”, ves per on, on vaig veure la primera
entrevista patatera als Sigue Sigue Sputnik i a l’Àngel Casas la
primera actuació en un playback d’allò més lamentable. Del Garbo
recordo haver retallat la foto que sortia i enganxar-la al suro de la meva habitació 😉 Però el que importava d’aquell grup no era pas la música, ni el que opinaven, que em fascinava igualment, sinó la imatge ciberpunk que duien, que per aleshores era ultra-mega-moderna i em flipava cacho 😉
Als inicis, els Sigue Sigue (jo els deia així, després vaig descobrir que calia anomenar-los “Sputnik”, com als “Rolling” cal dir-los “Stones”), eren tota una colla, 5 o 6, la majoria eren per fer bulto, em penso (quin grup, amb bateria electrònica, te a les seves files dos bateries titulars?) 😉 i van treure un disc “Flaunt It” amb la EMI (al tanto, produït pel semi-déu Giorgio Moroder), on sortia una mena de Transformer a la portada que em flipava, i estava ple de caràcters japonesos o algo que se li semblava, me’l van regalar pel meu sant, en casset, com no (comprat al mític 33-45 del C/Ros de olano). El seu primer single “Love Missile F1-11” tenia un ritmillo que va ser la marca de la casa ja per sempre, al primer àlbum hi havia un bon grapat de temes amb el mateix ritme (que coi, segurament tots)… si ja se que es poc original, però si el ritme mola, que més pots demanar que quasi tot el disc tingui el mateix ritme? A més entremig de les cançons hi havia anuncis! El rotllo dels Sputnik sempre ha estat molt rocanrolaire, però també molt electrònic, uns innovadors, vamos 😉
Després del primer disc van fitxar pels productors de moda de l’època: Stock, Aitken i Waterman, els mateixos que produïen a Jason Donovan, Kylie Minogue, Rick Astley o Sinitta, vamos, en aquell moment, el pitjor que es podia fer, penso, jo m’ho vaig prendre com una traïció, i per a ells només va representar una miqueta més de fama i després la caiguda als inferns. Van tornar a respirar el 1992, amb una mena de reedició del primer disc, amb algun tema nou, i després d’això alguna altra cosa rara, mig disc, mig recopilatori, sense tenir gaire clares les intencions. Aleshores es veu que en Tony James, líder de la banda (que no s’havia estat quiet mentre els SSS estaven mig morts, i va fer fins i tot de baixista dels Sisters of Mercy), es va comprar un Mac, va descobrir que a internet els seus fans encara se l’estimaven i van arribar al 2001 amb “Piratespace”, el 2002 amb “Blak Elvis” i el 2003, “Ultra Real”.
Va ser precisament el desembre del 2003 quan, després de 17 anys de “fanatisme” i un intent fracassat de veure’ls a Londres, vaig tenir la sort de veure en concert el que quedava dels Sputnik, i a sobre en territori gracienc, al KGB! 😉 Després d’aquesta falta de concerts, ves per on, els vaig tornar a veure el 2005 a l’Apolo. Actualment la formació es de 3 persones, en Tony James, baixista, ànima i fundador del grup, en Neal X, guitarrista i actual cantant, i la Jenny Z, que porta les màquines.
El darrer disc, “Ultra Real”, va ser el darrer en que els SSS comptaven amb el cantant original, en Martin Degville, que ara s’ho fa tot sol i reclama el carisma del grup, no gensmeys, el petardeo
destroyer del grup sempre era made in Degville. En el moment de la ruptura anaven a treure un single “Grooving With Mr. Pervert”, que va acabar sent interpretat i publicat pels dos bàndols: Sigue Sigue Sputnik i Martin Degville.
Si heu arribat fins aquí us mereixeu poder escoltar el seu primer single, del 1986:
Un suposat directe que us mostrarà el pal que duien al principi:
El video d’una de les “cançons lentes”, pertany al seu segon disc, del 1989:
I si us en queden ganes, els enllaços a les tres parts del vídeo de l’experiència mística dels Gore Gore Gays (banda valenciana que s’inspira directament en SSS, val a dir) quan van venir, el desembre de 2003, al KGB a tel·lonejar els Sputnik:
(Per suposat, podeu cercar per Gore Gore Gays al YouTube i trobareu molt de material, que se que us heu quedat amb ganes)
Oties, els Sigue Sigue! Sí que “flipava cacho”, sí! 🙂
El 20th century boy em va ressonar pel cap durant molt de temps i, darrerament, en una mena de festa “retro 80” que vam fer amb alguns amics/gues, va ser un dels que la gent va al·lucinar més!